jueves, 10 de febrero de 2011

Conte:realista::sobreunfetreal

L'Univers és una finia línia, tot se succeeix com ho té planejat.
No deixa els nusos que tenim sense desfer.
Les energies, les ànimes de les persones són (com) àtoms que per molt que es trobin o els vegis
un lluny de l'altre sempre s'acaben trobant. Tard o d'hora. S'atrauen.
Aixó em va passar amb tu. Aquella tarda.

Baixàvem tot el grup d'alumnes de magisteri ja que havien cancel·lat la classe d'ultima hora.
Rèiem, era una tarda de primavera, d'aquelles que em repetia a mi mateixa que no et tornaria a veure.
Feia molts mesos que ho havia decidit.

A l'entrada de la parada de metro de Mundet hi era el taquiller avisant a tothom que la parada
restava tancada per problemes tècnics. Així que, tot el grup de gent que èrem allà vam començar
a caminar com si fossim una processó en direcció a la següent parada de metro, Montbau. Era una tarda molt bonica. Feia bon temps, parlàvem entre companyes d'universitat. Sobre les classes, fèiem broma sobre els mestres i discutiem dubtes en relació als treballs que havíem d'entregarmentre baixàvem les escales de l'estació.

Quan vam baixar a l'andana hi eres allà. Al fons, lluny. Seguies igual, com si no hagués passat el temps.
Movies el peu seguint la música que escoltaves al teu reproductor.
Ères com un miratge, de lo més real.

El meu primer impuls va ser pensar que estava somniant, que tot era fruit de la meva extensa imaginació.Però no.
Vaig dir a les meves companyes que ara venia, que havia de saludar algú...
Vaig avançar poc a poc però amb pas histèric cap al fons de l'andana on ères assegut. El meu cor bombejava fort.

Et vas sobtar, vas fer un bot. Llavors. els nostres somriures van fer un intercanvi íntim.
Tan íntim que van donar pas a una abraçada, intensa.
Potser perquè ho desitjàvem, potser perquè en aquell moment ens vam perdonar tot i vam enterrar el passat.
Potser per la inèrcia que tenen dos àtoms enmig de l'Univers quan es troben.
I ara, tornes a formar part de la meva vida, m'expliques les teves aventures i desventures i jo les meves.

I, de tant en tant, recordem i ens diem l'un a l'altre un "t'estimo", dels més naturals
que es poden dir, sense cap interès amagat, sense esperar res l'un de l'altre.
Una paraula que no amaga res, transparent.
I ara, recordo: una vegada ens vam estimar amb tanta força que els residus d'aquest amor restaran
intactes per sempre. Potser, perquè l'Univers ho dicta així. Perquè és capriciós.
Perquè ho vol d'aquesta manera.
I ara, ho puc dir: me'n alegro que sigui així.
No vol que quedin nusos sense desfer. L'Univers és una fina línia...


0 dulces.dosis:

errare humanum est, perseverare diabolicum

myfreecopyright.com registered & protected