viernes, 4 de marzo de 2011

::poemadedesamor::

T'odio,
         amb cada múscul del meu cos
sento la teva empremta:
         com un verí va recorrent sense pausa
                               les meves venes
                                    les meves febles artèries!
He intentat donar més de dos passos
         però sóc massa lenta
                                 i tard o d'hora m'atrapes sempre.


La sang que regalima,
         els versos que amb aquesta entren
ara per passadissos foscos, penetren
         i s'amaguen quan els crido.


No volen cap més suspir
         ni cap més paraula d'amor
         ja no els queda força
                 per lluitar contra el monstre
                       el qual anomeno enyor...


Enyor, com deia la cançó
        pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat
sé que he de tirar endevant
    ara més que mai
                       i no donar-li peu al passat
de jugar amb mi a fet i amagar...
             que ja està bé,
                       ja me n'he cansat!
potser el geni seguirá aqui atrapat
                    en un procés d'introspecció del seu món
                                        una desaparició definitiva
                                              tot i que del tot creativa....
Tancat adalt d'una torre
              com una princesa de cabells indefinits
ara escriu la seva obra mestra
                          com a oda al seu temut desig
             un cant al Romanticisme
                                  que tindrà cura de vetllar
                                        com ningú ho ha fet mai
                         té molt clar que si cal
                                              vendrà la seva pròpia ànima
                                 per a què no li prenguin l'espai
                                   per a que aquesta essència perduri
                                         per secula seculorum,
                                               A les nits se'l sent: -No ploris-
                    li parla a l'amor que vol recarregar
                               les seves forces i sortir un cop més
                                    com un Cupido marejat
                                           jove i atabalat
                                                  que no sap ben bé el que fa
                                               -Però deixa'm escapar!
                                                                  Amb lo bonic què és estimar!-

((De l'amor a l'odi hi ha un pas i a l'inversa, també...))



0 dulces.dosis:

errare humanum est, perseverare diabolicum

myfreecopyright.com registered & protected